Avui dia, els servidors d’irc a través d’Internet s’han convertit en un dels principals mitjans de socialització de masses, amb canals que abasten gairebé totes les temàtiques imaginables. Però la xarxa segueix essent un àmbit on els tecnicismes són, bàsicament, anglicismes. Molts ámbits es nodreixen principalment d’anglicismes, i entre ells el BDSM; paraules com ara plug o switch no són alienes als qui ens hi movem. No podem deixar de recordar una conversa en la qual algú va ironitzar sobre el tema, preguntant-nos si premíem reproducir o play al vídeo; de fet, ni una cosa ni l’altra, perquè el nostre aparell és francès i per això pitgem reproduire: els francesos, titllats de xovinistes, defensen i promouen el que els és propi i adapten si cal al francès els anglicismes. D’altra banda, amb el mestissatge i la globalització imperants ara i avui, el que caracteritza un poble és, precisament, la llengua, per la qual cosa un senyal d’orgull de la pròpia identitat d’una nació és, sens cap mena de dubte, l’aparició de neologismes i de termes adaptats en temàtiques fins aleshores plagades d’anglicismes. I és aquesta idea la que ha de prevaler també en aquelles àrees de la vida social en què ens desenvolupem però que majoritàriament es consideren pràctiques tabú, si no força alternatives. La idea que té molta gent del BDSM és la d’un submón ple de violència i abusos, on impera el cuir, els fuets i els talons d’agulla. Res més lluny de la realitat. Tot i que pràcticament desconeguts pel gran públic, autors com Jay Wiseman o Brenda Love s’han encarregat de publicar assajos i obres de divulgació on s’ensenya que el BDSM és, per sobre de tot, una activitat sana, segura i consensuada. Tres pilars sobre els quals se sosté i en què la manca de només un d’ells converteix l’activitat en sexe alternatiu, quan