Urània havia viscut en els confins de la pena callada fins que l’amant de migdia va ancorar al llindar de casa seva per a fer-li càlides les mans i verds els paisatges. L’amant de migdia, enamorat breu i esquiu, de ritme de pluja i riure afable, respecta silencis i es manté a l’espera. Pacient i enigmàtic, capgira el món d’Urània amb la percepció singular del pintor, que vol transcendir la materialitat, la fúria del desig. Maria-Isabel Segarra ens ofereix, amb la bellesa dels seus versos, el llegat d’un amor que aspira a la complicitat de les ànimes, que porta la pau i aboleix el dol, un amor viu en el record, que malda per inscriure’s en el cel particular de l’estimada i asserenar-li sempre els dies.